Les darreres enquestes (SER i La Vanguardia) apunten cap a una nova caiguda de vot de CiU i una pujada considerable d’ERC. Considerable fins al punt que es podria produir el que es coneix com a ‘sorpasso’: que la força hegemònica a Catalunya des del restabliment de la democràcia deixés de ser-ho. Com que les enquestes sempre es fan amb alguna intenció, no cal ser gaire llarg per intuir que aquesta de La Vanguardia pretén enviar un missatge diàfan al president Mas: “Amb la deriva independentista estàs portant el teu partit pel pedregar. Torna a la lògica de l’encaix amb Espanya, al peix al cove versió tercera via”. És un advertiment que fa no gaire hauria funcionat. Ara mateix, amb la proa del país rumb a Ítaca, dues manifestacions multitudinàries i una cadena humana després, la lògica autonomista forma part del passat. El MHP Mas sembla determinat a culminar el procés sobiranista al preu polític que la conjuntura demana, encara que sigui el de relegar el seu partit al de segona força del país. Al capdavall, Catalunya és sociològicament d’esquerres i és una anomalia que CiU hagi ostentat tants cops el govern de la Generalitat. Un cop arribats a Ítaca –a Ítaca, no a una Arcàdia feliç–, i amb un nou cap de cartell, CiU seguirà sent, com ara, el referent del centre dreta i dels liberals.
En qualsevol cas, em sembla que la política nacional està en molt bones mans. Ho va versificar Foix i era profecia: “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. Crec que és una sensació majoritària i esperada fa molts anys. Perquè ha hagut de ploure molt perquè anessin junts, com demanava Salvador Sostres abans que es configurés el segon tripartit, l’any 2006, ruc i pagès.
A Junqueras li solen concedir tiris i troians que és un magnífic orador, cosa que és certa. El vaig escoltar el 4 de juliol a Martorell i va demostrar diverses fortaleses en aquest àmbit. Primera, ser capaç de parlar sense papers. Segona, fer-ho a peu dret, a peu pla i sense micròfon. Tercera, emocionar-se fins a gairebé plorar amb el que anava explicant. I qui és el guapo que no plora quan veu plorar un home fet i dret? Vivim una època de polítics al caire d’un atac de nervis, vivint el vertigen d’endinsar-se en la dimensió desconeguda.
Encara és més important, però, que l’oratòria vagi acompanyada d’una política de fets que hi casi. Fets, no paraules, com va dir aquell. Se’n sol dir coherència. I és aquí on el líder d’Esquerra pot treure pit. Perquè Junqueras ha protagonitzat, com a mínim, tres miracles. El primer, el de cohesionar un partit capaç d’esmicolar-se i, d’una escissió, arribar al ridícul de dir-ne Reagrupament. El segon, treballar per atreure sectors abans reticents a abraçar el catalanisme. Que ERC hagi guanyat les eleccions locals a Sant Vicenç dels Horts, amb la composició social de la població, només s’entén des de la intervenció de les forces divines en ple. El tercer miracle és convertit ERC en segona força a Catalunya i, com he dit al principi, en situació d’esdevenir la primera. A tot això cal sumar-hi un encert: el de donar suport a CiU en aquests moments crucials. En comptes d’optar per una política caïnita i gallinàcia, ha optat per la grandesa que demanava Rajoy a Mas.
Hi ha un fet, però, que molts obliden. Estrafent la famosa dita de l’independentisme, “sense Convergència no hi haurà independència”. N’estic plenament convençut. El catalanisme és transversal a Catalunya i aquesta característica li proporciona prou múscul per acometre el pols a l’Estat. El gran drama del País Valencià i de les Illes és que el catalanisme és només patrimoni de les esquerres. Al País Valencià no existeix centre dreta valencianista i a les Illes no hi ha un equivalent sòlid a la CiU principatina. Això dificulta enormement la configuració de majories socials sòlides que puguin aspirar a cap canvi de l’statu quo, perquè l’elector ha de comprar un paquet que potser no l’acaba d’abellir: per comprar lleialtat al país i política no sucuralista l’ha de comprar d’esquerres.
Així que l’independentisme d’ERC té un company de viatge novell, però no inesperat: la CiU que mira de navegar per aigües procel·loses amb Mas al timó i el llast d’en Duran. Qui es pensi que CiU és un grumet inexpert, que consideri també quin partit ha aglutinat sempre, en nombre absolut, més independentistes.
Pel que fa al president Mas, m’agraden diverses qualitats que hi adverteixo. La primera, la determinació. Diuen els que el coneixen que no és ràpid prenent decisions però que, quan les pren, no les abandona. Era el que s’intuïa el remot 2007 amb la presentació de la conferència “El catalanisme, energia i esperança per a un país millor”. Semblava el que ha sigut: una estratègia gradualista cap a la nació plena. Quan Mas diu ‘donec perficiam’ al Born Centre Cultural vol dir fins al final de debò, assumint els costos de tot tipus que se’n deriven. La segona qualitat de Mas és que pot projectar una bona imatge internacional del país, adequada per donar a conèixer al món la causa catalana. La bona imatge exterior, resultat entre d’altres d’una bona formació acadèmica i del coneixement d’idiomes, la podien donar Pujol o Maragall, però no pas Montilla. En tercer lloc, l’encert de rectificar de grat o per força la política austericida. Ja se sap: ‘errare humanum est, perseverare autem diabolicum’.
Així que ja som al cap del carrer. En pocs anys hem passat d’un segon tripartit molt bescantat en què era feia impossible l’entesa entre les principals forces nacionals a uns temps en què ja funciona de facto i periodistes com Jaume Clotet demanen l’entrada d’ERC en el Govern. Des de la lleialtat mútua i la superació del partidisme, segur que molts catalans estan d’acord que els exalta el nou i els enamora el vell.
